Els límits i els reptes


Si diuen que la política és la consciència dels propis límits, en la política municipal només cal fer l’exercici de traslladar els projectes al pressupost per constatar-ho. I si sempre és així, durant aquests llargs mesos de pandèmia ho ha estat especialment. Negocis tancats, treballadors a l’atur i sense prestacions, grans desigualtats en l’accés a l’educació, accentuació de les condicions de precarietat preexistents i grans dificultats o, directament, dificultats insalvables per poder satisfer drets bàsics com el de l’habitatge o la salut, o per poder proporcionar, des de l’ajuntament, els serveis que ens corresponen per competència directa. Aquesta és la nostra realitat; la que ens trobem pels carrers de la nostra població i la que truca a un Govern Municipal les portes del qual hem procurat mantenir sempre obertes. Ja sabem que per evitar els contagis i el seu creixement geomètric cal adoptar mesures que limiten les interaccions socials i que ens obliguen a suspendre activitats, però aquesta no pot ser la nostra única reacció política. És imprescindible restituir i reforçar un sistema de sanitat públic que des de fa anys s’havia anat retallant i degradant a l’empara d’aquella cultura de menyspreu d’allò social, públic i comú que predominava en els discursos de les formacions polítiques majoritàries. O que la crisi associada a la pandèmia i que afecta de forma tan desigual, requereix un rescat social que s’ha de finançar gravant tributàriament als que n’han sortit beneficiats i els sectors econòmics més poderosos. I també que a l’hora d’adoptar mesures convindria tenir presents les diferències existents al territori o que cal afinar en la recerca de l’equilibri entre la necessitat de contenir i superar la pandèmia i les necessitats essencials de mantenir les relacions personals o la vida cultural. En poblacions com la nostra, la distància entre el govern municipal i els problemes quotidians és mínima. Governem a un pam de les angúnies i les dificultats dels nostres veïns i no obstant això, el pes dels pressupostos públics locals (i per tant, la capacitat de resposta) és dels més baixos d’Europa. I la possibilitat d’incrementar-lo passa quasi exclusivament per augmentar un IBI que ja tenim prou alt.

Aquests són els límits de la política municipal, però que en tinguem consciència no vol dir que, d’una banda, no hàgim de gestionar els recursos de manera justa, i de l’altra, que no ens hàgim de proposar franquejar-los. Per construir un poble més just i millorar les condicions de vida de totes les persones que hi viuen, hem de guanyar capacitat de decidir el nostre destí; hem de procurar relocalitzar l’economia, reduir i gestionar adequadament els residus, avançar cap a la transició ecològica, cap a la sobirania energètica i l’alimentària; perseguir l’exercici de la democràcia en el seu sentit més profund, entendre la cultura com un eix vertebrador, impulsar polítiques socials que corregeixin les desigualtats, reforçar els serveis públics municipals i recuperar tots els que s’han cedit a empreses dedicades a la mercantilització de les necessitats essencials; crear un parc públic d’habitatge que compensi les ineficiències del mercat lliure o potenciar les iniciatives que sorgeixen de la societat en defensa del bé comú i dels interessos col·lectius. I exigir també, tant a la Generalitat com a l’Estat, un millor finançament del món local, que ens permeti oferir els serveis que es mereix la ciutadania. Aquesta és la nostra aposta i l’horitzó cap al qual hem proposat avançar.

Grup Municipal de la CUP-Alternativa per Llagostera